El gir simètric en l'estudi de l'acció col·lectiva. Les mobilitzacions per la controvèrsia ecològica de Doñana

Resum

Conceptualitzar i comprendre les formes d’acció col·lectiva és una de les preocupacions històriques del pensament social. Bona prova d’això és l’extens historial de disputes i de polèmiques que recorre la llarga història del pensament sobre aquests fenòmens socials, la qual cosa, d’altra banda, posa de manifest la dificultat que les ciències socials tenen, i han tingut, a l’hora de definir, explicar i delimitar un fenomen tan efímer i liminal com aquest. En aquest context, proposo discutir les implicacions que un enfocament STS pot tenir per a l’anàlisi de l’acció col·lectiva contemporània. La hipòtesi central que desenvolupa aquesta tesi sosté que el bagatge conceptual i metodològic que aporta la Teoria de l’Actor-Xarxa (ANT), i la seva plasmació en el que s’ha anomenat el gir simètric en les ciències socials, esdevé un recurs fonamental per a renovar i enriquir l’anàlisi de l’acció col·lectiva. Per a això recullo dos les seves principals aportacions: la seva comprensió alternativa de l’acció social (per a explicar el social, cal deixar de costat la preocupació exclusiva per les relacions socials i prendre en consideració als actants no humans, així com als procediments tècnics en els quals aquests estan involucrats. L’acció apareix així com un efecte emergent de tals associacions heterogènies) i la seva original definició del “col·lectiu” (el col·lectiu és bàsicament un agregat d’humans i no-humans, sense fronteres donades per endavant, només el producte relacional que crea el compromís precari i constant entre elements heterogenis). Totes dues aportacions, afirmo, permeten obrir una interessant discussió sobre l’agència i sobre la possibilitat d’articular una nova teoria de l’acció col·lectiva que, a diferència de les tradicions dominants, contempli i assumeixi la condició heterogènia i relacional de tot actor social i, per tant, assumeixi també que tota acció social és l’efecte emergent, el producte interactiu, d’aquests col·lectius híbrids en acció. Per a exemplificar la fertilitat d’aquest acostament, centre la meva anàlisi del desastre ecològic esdevingut al Parc de Doñana (1998). Tal com es desprèn de la meva lectura dels esdeveniments, l’acció dels grups ecologistes va mobilitzar i va enrolar entitats humanes i no-humanes per a resignificar el contingut de l’activitat política i teixir una globalitat que resistís els intents de localització que van operar sobre el desastre. L’anàlisi de l’actuació dels grups ecologistes en l’abocament tòxic d’Aznalcóllar mostrarà, en aquest sentit, que la seva actuació va ser completament dependent d’articulacions entre entitats humanes i no humanes. Ríos, dunes, ocells i excavadores, elements fins ara desconsiderats per les ciències socials, van ser elements claus per a l’articulació de la protesta, decisius en la redefinició de l’ocorregut, imprescindibles en la reivindicació de determinades polítiques de futur per a la zona afectada.