Deconstruint el dolor. Un relat sobre i des de la fragilitat

Deconstructing pain. A story about and from fragility

El Treball de Recerca que presento a continuació no és més que el meu relat sobre el dolor. Un relat que mostra el trajecte realitzat fins el moment sobre el tema estudiat. Un viatge dut a terme, bàsicament, a través del diàleg on s’han conformat com a interlocutors i interlocutores, en primer lloc, totes aquelles persones amb les que, de forma directa o indirecta, he parlat del tema (dins i fora del context acadèmic), en segon lloc, els autors i autores de la bibliografia consultada i, per últim, un conjunt de notes etnogràfiques preses en dos centres mèdics: un centre de rehabilitació d’un Centre d’Atenció Primària (C.A.P) i, especialment, una curta estança a una Clínica del Dolor d’un hospital públic del nostre país¹.

Quan penso en l’inici del meu interès pel dolor em ve al cap, curiosament, un somriure. El somriure del meu avi, dirigit des del món de l’evidència, mentre escoltava els “debats teòrics” que amb ma germana dúiem a terme al vespre a l’hora de sopar. Era el meu últim curs de Psicologia i estava descobrint, no sense cert vertigen, els postulats construccionistes que em convidaven a trencar amb el meu propi sentit comú en el marc d’un practicum sobre les emocions.

El somriure de l’evidència. I és que poques coses ens són tan evidents com el dolor. Així, la seva experiència entra en el domini del que és inqüestionable, de la veritat fàctica que ens mostra la nostra vulnerabilitat, la nostra condició última d’éssers humans. El dolor confereix humanitat i aquesta humanitat es recolza en l’evidència de la nostra fragilitat.

Tot en el dolor remet als límits. Límits de l’existència humana. Límits imposats a la vida de qui el pateixen. Límits a la possibilitat de la seva explicació. El dolor totalitza a la persona fent-la esdevenir tan fràgil com l’intent d’explicar la seva naturalesa. Sota un escenari apocalíptic, l’articulació de la història del dolor a la nostra cultura va de la mà de la metàfora bèl·lica que implica la pròpia història humana en una lluita constant per abolir-lo, trobant el seu màxim exponent en la creació del que ens agrada anomenar com a “Estat de Benestar”.

Així, res escapa a la seva força aclaparadora de la mateixa manera que cap definició ha estat capaç d’aprehendre’l de forma complerta. Va ser precisament aquesta característica d’inaprehensibilitat del dolor, que més tard vaig comprendre que formava part de la seva definició cultural, aquella que va motivar la meva elecció del mateix com a tema de recerca. El dolor començava a perfilar-se, ja des de bon començament, no tan sols com un objecte d’estudi amb interès en si mateix sinó com un espai privilegiat de reflexió entorn les teories psicosocials que en aquell moment estava descobrint. L’abordatge de la fragilitat del dolor evidenciava, de forma rellevant, la meva pròpia fragilitat com a psicòloga social.

D’aquesta manera, els límits explicatius començaven a presentar-se com a veritables mobilitzadors del pensament,i jo em proposava encetar un camí que em dugués a intentar desfer, fil a fil, el teixit de la xarxa discursiva en què s’articula el dolor a la nostra societat per, així, poder comprendre els processos socials pels quals el dolor s’ha construït tal i com el comprenem, i experienciem, a l’actualitat. Seguint amb aquest punt de vista és que puc afirmar que, paradoxalment, i com he intentat mostrar al llarg del meu treball, és precisament aquest món que fuig del dolor aquell que el construeix en totes i cadascuna de les seves terribles dimensions.

Serà així com no parlaré aquí de nou del dolor que infligeix fragilitat, sinó de la fragilitat mateixa del dolor. El dolor, doncs, és fràgil i ho és en els diferents sentits que anomenaré a continuació:

El dolor és fràgil, en primer lloc, perquè la institució social que s’ha erigit com a màxima font de coneixement sobre el mateix, la Medicina, no li ha atorgat un estatus dins la seva classificació de malalties (Kleinman et al. 1994). Per tant el dolor, i en especial el dolor crònic, en aparèixer tan sols parcialment legitimat com a malaltia, ocupa una posició precària dins del coneixement biomèdic que té conseqüències directes en la seva terapèutica. L’emergent procés de disciplinarització del que ja s’anomena com a Medicina del Dolor (MD) mostra l’esforç per conferir entitat pròpia al dolor com a malaltia deixant de banda la seva tradicional definició com a símptoma. Aquest esforç va acompanyat de la voluntat de construir una parcel·la específica, un espai especialitzat, en el dolor. L’evidència de la seva actitud bel·ligerant es, alhora, l’evidència de la fragilitat dels seus fonaments que han de ser defensats contínuament per poder legitimar la seva actuació.

La fragilitat conceptual dins del sistema classificador mèdic obre pas a altres veus, altres discursos que pretenen oferir resposta a aquells espais que la Medicina admet no abastar. La funció d’aquestes respostes, però, no es limita a omplir “buits conceptuals” sinó que a cada nova definició del dolor aquest emergeix com a quelcom també nou i diferent. La bel·ligerància en què s’articulen a l’actualitat aquests intents de teorització, especialment emmarcats dins la MD, mostren un terreny inestable i subjecte a l’èxit o el fracàs de cada ofensiva. És així com la defensa d’un abordatge multidisciplinar del fenomen, lluny de cristal·litzar mostra la naturalesa canviant del mateix subjecte a aquesta continua negociació del seu significat i abordatge. I és en aquest segon sentit, en què diferents disciplines lluiten per obtenir la legitimitat a definir i tractar el dolor, que el dolor esdevé fràgil.

Però aquests processos anteriorment anomenats de disciplinarització no poden abstreure’s d’un procés cultural i històric més ampli, i és en aquest tercer sentit que el dolor és fràgil. Així, la medicina és un sistema cultural de producció de sentit i, com a tal, s’alimenta dels processos històrics i culturals als quals, alhora, impregna mitjançant el procés de medicalització (White, 2002). D’aquesta manera, fins i tot l’evidència de la seva negativitat intrínseca és deutora de la definició actual del dolor com a problema mèdic i, per tant, com a patologia que convida a la recerca del guariment. En aquest procés històric, passar del dolor com a símptoma al dolor com a malaltia, com he comentat abans, és quelcom més que un canvi conceptual que té conseqüències en el tractament mèdic. Aquesta redefinició, acompanyada del desenvolupament dels productes analgèsics, implica un canvi en l’imaginari col·lectiu sobre el dolor: es passa del “dolor útil” (el dolor senyal d’alarma que quelcom a l’organisme va malament) que convida a la resignació, al “dolor buit”, el “dolor sense sentit”, que esdevé el dolor evitable que requereix intervenció en ell mateix. La legitimitat de la pràctica mèdica es fa evident.

Però la significació cultural i històrica del dolor no crea experiències unívoques. Al contrari, podem trobar exemples en els quals l’experiència del dolor es gestiona promovent pràctiques diverses dins d’un mateix espai-temps. Aquestes pràctiques, a més a més, no s’insereixen mai en el terreny de la neutralitat sinó que responen a les dinàmiques de relacions de poder que, tal i com anunciava Foucault (1976), són immanents a allò social. Parlem, així, dels usos socials del dolor els quals fan referència a la manera com l’experiència del dolor ha estat gestionada a les diferents societats per obtenir tals o quals efectes. És en aquest sentit que podem parlar, per exemple, dels ritus iniciàtics de certes cultures, del patiment com a mesura de “masculinitat” a través de l’esforç a l’esport, del seu valor com a font de creativitat en el període romàntic, i de la seva funció en l’exercici del control domèstic o en l’ús polític de la tortura. I aquest és el quart sentit de la fragilitat del dolor: la seva praxis.

Però parlar de la praxis del dolor ens porta no tan sols a veure com “s’utilitza” el dolor, concepte que guarda una certa imatge de “manipulació externa” de quelcom que pre-existeix, sinó que obre pas a reflexionar sobre la gestió local del seu significat, el cinquè sentit en què el dolor esdevé fràgil. És així com podem veure que fins i tot aquesta legitimitat a patir i obtenir guariment que sembla ser una qüestió indubtable a la nostra cultura, és un dret que ha de ser guanyat en el transcurs de la interacció quotidiana i, en especial, de la consulta mèdica. La mateixa experiència del dolor no pot donar-se a priori de tal negociació i el seu estatus passa per processos relacionals que li confereixen (o no) legitimitat. El dolor no legitimat deixa de ser dolor per convertir-se en bogeria o mentida, i el canvi no és mai en va donat que mobilitza efectes en l’entorn i en les subjectivitats ben diferents. Tenim com a exemples paradigmàtics la diferència en la definició i tractament del fenomen del membre fantasma i la fibromialgia. Tots dos, dolors d’etiologia desconeguda que difereixen en el seu estatus com a malaltia: mentre que la resposta al fenomen del membre fantasma es busca en la fisiologia corporal i és tractat farmacològicament per defecte en les persones a les quals se’ls ha d’amputar un membre, la fibromialgia es situa de forma preeminent a l’espai psicològic, que és gairebé el mateix que situar-lo a l’espai del dubte i fins i tot de la mentida,i rep un tractament deficient.

Els processos de negociació del significat remeten a la naturalesa retòrica del dolor. L’estudi de la interacció a la consulta mèdica ens permet visibilitzar les dinàmiques discursives que es duen a terme en una recerca de l’apropiació de la paraula, és a dir, el dret a parlar, a establir de què es parla i en quin sentit es fa, la legitimitat, en aquest cas, a definir inclòs a sentir i expressar dolor. Però ja no ens trobem davant discursos monolítics que articulen el poder en blocs d’arguments, sinó amb posicions estratègiques dins del gran ventall argumentatiu que la nostra cultura ens proporciona. La clàssica distinció entre llenguatge llec i llenguatge expert es difumina i ofereix possibilitats de repensar la gestió del poder a la consulta mèdica. Així, el dolor és fràgil no tan sols perquè el seu significat emergeixi d’un espai de negociació entre diferents persones sinó perquè en tal negociació de significats són les mateixes posicions de qui es veuen involucrats les que estan subjectes a canvis constants podent ser inclòs contradictòries. El dolor és fràgil, en un sisè sentit, perquè l’entitat de qui negocia el seu significat també ho és.

I es així com també es pot afirmar que, al llarg d’una mateixa consulta mèdica, el dolor dels/les pacients va esdevenint ara “suma de processos fisiològics”, ara “entitat psicològica”, ara “veritat” i ara “mentida”. És a dir, les diverses construccions del dolor, del cos del malalt i la malalta, de la seva subjectivitat, es van succeint al llarg de la conversa, per la qual cosa no podem abstraure una sola construcció del dolor coherent i vertebradora, sinó una successió de cossos i subjectivitats que es dibuixen al llarg de la conversa. I és aquest el setè sentit en què el dolor és fràgil, el seu caràcter processal i canviant al llarg d’una mateixa interacció.

Parlava abans de la historicitat del dolor. Però el dolor no tan sols té història sinó que té memòria. La memòria del dolor és la seva encarnació, la forma en què els significats gestats en un procés històric, cultural, social i local, emergeixen en els cossos d’aquells i aquelles que el pateixen construint experiències concretes. La definició precària del dolor per part de la Medicina construeix subjectivitats precàries sustentades en una eterna recerca de sentit (Honkasalo, 1998). Allò que defineix l’experiència de les persones amb dolor crònic és la disrupció, la fragmentació, de la seva narració vital, la qual es converteix en una idealització del passat que guarda l’essència personal i l’eternització d’un present que els ofereix la imatge de la diferència, de l’estranyesa. La falta de sentit a l’experiència actual no fa possible veure una sortida i, per tant, impossibilita una projecció de futur fonamentada en l’esperança. La fragilitat del coneixement biomèdic, doncs, genera subjectivitats fràgils. L’important a destacar arribats a aquest punt, és que la fragilitat de l’experiència del dolor no s’estableix com un a priori inqüestionable, sinó com a resultat de processos psicosocials de construcció de significació. La subjectivitat de les persones que pateixen dolor és fràgil donat que el dolor és fràgil, i si varis són els posicionaments que aposten per defensar que el dolor és la seva experiència, la fragilitat d’aquesta és la vuitena forma de ser fràgil del dolor.

Resumint, doncs, podríem dir que el dolor és fràgil donat que es troba en continua construcció sense poder mai donar per definitius els seus ciments (qualsevol pretensió d’aconseguir-ho seria en va). El dolor no tan sols pot trencar-se, sinó que es trenca a cada instant, a cada nova interacció i cada nova interrogació que sobre ell s’estableix, per a reconstruir-se de nou sota el mateix impuls que l’ha esmicolat. Però alhora el dolor no és dèbil, és consistent. Tan consistent com els cossos que encarna, les subjectivitats que produeix i les pràctiques que promou. Malgrat la seva situació precària, o precisament per ella, el dolor dol.

En aquestes vuit formes de ser fràgil del dolor que he presentat breument, podem distingir aquells elements que fan referència a la seva definició cultural, a la seva entitat significativa però, també, allò que té a veure amb la seva naturalesa processal. És així com l’estatus inconsistent del concepte de dolor dins el coneixement mèdic, tal i com he començat a indicar al inici del text, esdevé un espai privilegiat d’interrogació entorn a allò social i la producció de coneixement, que transcendeix el seu interès com a objecte d’estudi. Estudiar el dolor permet, alhora, de forma especial, un exercici de reflexivitat.

Aquest treball, doncs, no pot ser més que un estudi sobre la fragilitat del dolor articulat des de la fragilitat de tota elaboració acadèmica, donat que el nostre coneixement és sempre contingent. Acceptar la fragilitat, però, no remet a una actitud de resignació, sinó a una actitud de recerca constant, donat que tan sols quan quelcom esdevé fràgil ens mostra els seus límits i és tan sols a partir d’aquests límits que podem seguir construint discursos alternatius als actuals. La fragilitat és positiva en quant que productiva i generadora de canvi. I per això davant del que és consistent, el coherent, el fixe, defenso un quefer acadèmic dut a terme des de les ruptures, des de els límits, des dela pròpia fragilitat.

Però parlar des de la fragilitat no correspon tan sols a una opció teórico-metodológica sinó que també esdevé una opció ètica i política. Sense oblidar que aquesta terminologia ha nascut de la reflexió entorn al patiment, canviar el signe negatiu d’allò fràgil pretén també oferir un espai de resignificació del dolor que trenqui amb un discurs totalitzant i impositiu, restrictiu i ple de buits, i obri un espai real per a la introducció de les veus dels/les qui el pateixen.

Abordatge on es fan evidents, de nou, els propis límits del meu treball, la meva pròpia fragilitat, els fils que han quedat inevitablement despresos després d’aquesta tasca de teixir i desteixir, com ho féu Penèlope, en què Tomás Ibáñez (1994) ens diu que consisteix la Psicologia Social. El vestit està tan sols embastat, però potser no sigui més que aquesta la seva finalitat, romandre contínuament inacabat, la incompletut que esdevé possibilitat.

2 Referències

Foucault, M. (1976). Historia de la sexualidad. La voluntad de saber. Madrid: Siglo XXI, 1998.

Honkasalo, M. (1998). Space and Embodied Experience: Rethinking the Body in Pain. A Body & Society, 4:2.

Ibáñez, T. (1994). Psicología Social Construccionista. Guadalajara: Universidad de Guadalajara.

Kleinman, A. (et al.) (1994). Pain as Human Experience: An Introduction. A Mary-Jo Delvechiol Good (et al.) (edit) Pain as Human Experience. An anthropological perspectiveK. Berkeley: University of California Press.