Athenea Digital - num. 1 primavera 2002-
Culturalisme. Psicologia social
de la diferència cultural
|
Universitat Autònoma de Barcelona |
El discurs sobre la diferència cultural simplifica molt, però
no ho fa de manera innocent, ho fa classificant, és a dir que atribueix
a diferents persones diferents comportaments perquè pertanyen a diferents
cultures. Funciona aleshores com la raça, la mimetitza, juga el mateix
joc de llenguatge; si ja no podem parlar de races perquè fa lleig, parlem
de cultures i aleshores podrem continuar classificant, simplificant i, per tant,
discriminant, matant sovint, com ho fèiem abans. I encara ha estat més estrany que durant els últims anys la noció
de cultura s’ha anat consolidant fora de l’antropologia, tant en
el terreny polític com en la resta de ciències socials, com un
element imprescindible per a comprendre les accions humanes, una variable fora
de tota discussió. El culturalisme és ara quasi més que
un dogma, és una evidència dels sentits. Les cultures es veuen
a tot arreu, i tothom se sent capaç d’identificar-les en qualsevol
moment i situació. Però si existeixen hem de poder pensar què
són exactament, i aquí retornem al problema d’abans: la
cultura acaba essent sempre un conglomerat d’altres coses: costums, tradicions,
produccions materials, tecnologia, institucions socials, creences religioses,
llenguatges... Per això, quan en la literatura més o menys crítica
dels estudis culturals o de la psicologia cultural, s’afirma que la cultura
no és essencial, que no és una realitat dura, sinó que
és fluida, dinàmica, de fronteres borroses i canviants, s’està
cometent l’error de pensar que continua essent alguna cosa. En lloc de
pensar que potser no és indispensable ni valuós, ni tan sols interessant
d’agafar tot el conjunt de productes que els humans produïm en la
interacció i dotar-los d’una certa coherència i atribuir-los
a una innecessària dimensió cultural única. Si això passa, si insistim a pensar en la dimensió cultural,
és perquè un altre cop estem mimetitzant el discurs biològic,
ja ho vam fer quan vam voler parlar de cultura en lloc de raça (concretament
un dels primers va ser Franz Boas, el primer antropòleg culturalista,
el primer que es va posar com a missió de lluitar contra l’extinció
de les cultures autèntiques, però també el primer que es
va enfrontar directament al discurs biologicista de la raça). Ara ho
fem quan parlem de memes enfront de genes, o quan parlem de cultura versus natura.
Posem un concepte simple davant d’un concepte que ens sembla simple per
tal de tenir la mateixa “legitimitat”, entre cometes. És
com si creguéssim que l’altre terreny, el biològic, és
un terreny unificat i coherent, amb una sèrie de processos ben delimitats,
una sèrie de metodologies clares, i una sèrie de conceptes clars,
i volguéssim fer el mateix, sense veure que estem reproduint una imatge
que no existeix (la ciència natural no és com l’acabo de
descriure); sembla més aviat que oposar la cultura a la natura és
la manera amb què la ciència social projecta les seves pròpies
dificultats quan és incapaç de pensar la complexitat del seu terreny
d’estudi. Així doncs, en veure que els altres ho tenen clar, diem
que nosaltres també, i que si hi ha una dimensió genètica
aleshores n’hi ha d’haver una de cultural igualment, fluida però
cultural. Tanmateix, l’única cosa que aconseguim, amb aquesta insistència
a pensar que hi ha una dimensió cultural intrínseca de l’ésser
humà, és permetre que la cultura sobrevisqui com un element classificador
més, perquè resulta que el món modern és classificador,
i neix per la voluntat de classificar, plantes o persones, el que sigui, però
que estigui ordenat, llest per a poder ser explotat. Per més crític
que hagi estat el discurs culturalista en el seu moment de glòria, després
de la Segona Guerra Mundial, no podem reproduir-lo cinquanta anys després
pensant que podrem controlar els efectes d’aquest discurs i convertir-lo
en una eina útil acadèmicament i innocent políticament. Per aquestes raons, el que provo de fer a la tesi és sortir d’aquesta
catifa que el discurs culturalista ens ha posat sota els peus als “progres”
de la postmodernitat. La idea principal de la tesi és que vivim en un estat de coses “culturalista”,
és a dir, que vivim en la creença en l’existència
de cultures. El culturalisme assumeix, en diferents graus i mesures, que les
persones s’organitzen en grups culturals, és a dir, que una persona
es pot descriure, explicar i valorar en termes de la cultura o cultures de les
quals forma part, i que totes les cultures són iguals quant al seu estatus
ontològic i, per tant, probablement igual de valuoses i respectables
(almenys en un catàleg de diversitat humana, però els catàlegs
són abstraccions que sempre deixen fora el marc de relacions de poder
que constitueixen les cultures en un moment històric determinat). La tesi consisteix en la descripció crítica d’aquesta situació
i els seus efectes, així com en la defensa de la hipòtesi que
la cultura és una construcció social i no pas l’espai “donat”
o “real” des del qual els grups construeixen la realitat. Per tal de sostenir aquesta hipòtesi, en primer lloc, recordo que la
idea de cultura és un concepte modern, amb un origen concret i uns usos
definits en un context històric i polític precís: la modernitat
capitalista. Un recorregut històric en el qual es consolida (es torna
sòlida) i que ocupa, a poc a poc però de forma inexorable, l’espai
discursiu de la descripció, l’explicació i l’avaluació
dels diferents grups socials. La cultura acaba sent un concepte totalitzador
que es constitueix en l’espai, neutre, a l’interior del qual tenen
lloc els processos històrics i socials. Esdevé “tan sols”
el terreny damunt del qual es dirimeixen les relacions de poder. En canvi, defensar
que la cultura és una construcció social permet retornar-la a
l’espai de fabricació “humà” del qual no hauria
d’haver sortit, desdivinitzar-la. I invertir la concepció habitual
que allò social és un producte cultural per tal d’afirmar
el contrari: que allò cultural és un producte social. Que no és
que les relacions de poder tinguin lloc a l’interior d’un marc cultural
preexistent, sinó que és la cultura la que és un producte
d’aquestes relacions de poder. Cultura i societat no són conceptes
equivalents, com quan es parla de l’animació sociocultural, o de
l’àmbit sociocultural perquè no se sap com distingir-los;
la cultura o, millor dit, les diferències culturals són un producte
de la vida en societat, aquí i ara. D’aquesta manera, la idea que la realitat de la cultura no és
sinó una construcció social permet analitzar-ne críticament
els efectes que produeix en la gestió dels individus moderns. Sobretot
els efectes de categorització i de legitimació dels prejudicis
i de la discriminació que provoca. En resum, la idea de la tesi és que la noció de cultura legitima
determinades construccions, que permeten determinades relacions de poder, en
elaborar suposades descripcions objectives d’un cert estat de les coses
(tal com també fan les idees de raça, sexe o individu). Per aquesta
raó, a la tesi es proposa que si es vol treballar en i per a una psicologia
social crítica aquesta no pot partir de la base del culturalisme per
a fer-ho. Això es concreta al llarg de la tesi en el plantejament dels
problemes, dels efectes, que comporta l’ús d’arguments culturalistes
en alguns espais habituals de crítica política com ara la crítica
relativista al realisme, la crítica al racisme, la crítica a les
visions essencialistes de la cultura, la crítica a la globalització,
i, finalment, la crítica a la identitat única i autònoma
del subjecte modern. § La crítica relativista al realisme pateix problemes seriosos
quan es transforma en relativisme cultural, ja que es desqualifica com a relativisme
en reificar la cultura com l’espai de la diferència humana per
excel·lència i en extreure-la del catàleg de fenòmens
a relativitzar. El perquè la cultura provoca tots aquests problemes, és relativament
fàcil de rastrejar en la història del concepte i en el seu ús
academicoquotidià. En primer lloc, cal recordar que les cultures no són
una realitat que un es troba passejant pel món, sinó que són
un concepte, cosa que s’oblida sovint. La cultura té, per tant,
una història específica, millor encara: recent. És un concepte
modern, com el de raça, el de sexe o el de classe, i occidental. El seu
origen no és, per tant, ni pur ni neutre, sinó que es troba marcat
pels problemes i les necessitats d’aquells que el començaren a
fer servir a partir del s. XVIII. I no hem de deixar de banda que la major part
dels problemes de la ciència il·lustrada eren problemes de classificació,
és més: de classificació jeràrquica, tant si es
tractava de fongs com de civilitzacions. El concepte de cultura autoritza la discriminació perquè provoca
la classificació, almenys quan hi ha relacions de poder asimètriques,
que és la nostra situació actual. Organitza els humans en conjunts
coherents, més semblants entre ells els de fora que els de dins, i això
tant a la rambla del Raval com a la Universitat Autònoma de Barcelona.
Si no, per quina raó últimament l’antropòleg, sociòleg
o psicòleg social que fa etnografia busca preferentment i molt activament
els significats compartits per la comunitat que estudia? Tanmateix, a ningú
no se li pot escapar que, en aquestes condicions, la cultura no és un
producte de la recerca, sinó un a priori. Alguna cosa que es pressuposa.
I, per tant, un resultat al qual s’arriba forçosament. Per això
no és exagerat dir que quan l’acadèmia, que som tots, “retroba”
la diferència cultural, aleshores també simultàniament
contribueix al consegüent intercanvi d’insults, pedres i trets entre
la gent “diferent”, entre cometes. Francament, no és el mateix
barallar-se amb algú disposant del repertori interpretatiu de la cultura,
legitimat per l’acadèmia, que no tenint-lo. Hi ha una diferència
de poder considerable entre qui pot esgrimir l’acusació de diferència
cultural i qui no pot fer-ho. Per això la proposta de la tesi, absurda probablement, és que
ja que encara no ha triomfat del tot la cultura com a concepte explicatiu en
les nostres disciplines socials, tot i que falta ben poc potser, caldria fer
un esforç per a no usar-la. Que n’admetem el caràcter simplificador,
la poca dignitat i que ens esforcem a buscar alguna altra manera de pensar la
diferència i la diversitat humanes, més complexa, de fet més
respectuosa amb la idea mateixa de la diversitat. Si deixem que la cultura es fiqui en el nivell d’explicació sociològic
i donem poder a una cosa que no és més que una classificació
arbitrària, aleshores convertirem la psicologia social en l’espai
de fabricació de prejudicis i estereotips i no, com havia estat fins
ara, de formes millors o pitjors, en l’espai per a combatre’ls.
La “raça” era, diuen, un fet biològic, un fet però
al qual no s’havia de donar importància, almenys en el discurs
antiracista. Però ara no és ni tan sols un fet; el concepte, diuen,
no se sosté. La cultura és ara també un fet, una dada més
de la realitat humana. Amb un caràcter d’evidència inqüestionable,
fins i tot l’adopten molts corrents de les ciències socials: psicologia
cultural, geografia cultural, una història cultural, una sociologia cultural
i la síntesi de tot això, que són els estudis culturals.
Alguna cosa, que podríem segurament anomenar culturalisme, està
passant.
§ La crítica al racisme, si es fa des del culturalisme, només
aconsegueix que l’extrema dreta quotidiana canviï de vocabulari i
continuï realitzant les mateixes pràctiques.
§ La crítica a les visions essencialistes de la cultura no sembla
adonar-se que no n’hi ha prou d’afirmar que no es té una
visió essencial de la cultura, sinó que cal una pràctica
conseqüent amb aquesta afirmació. Massa sovint el primer pas abans
de recordar-nos que determinades persones són d’una cultura concreta
és la simple afirmació que “jo no sóc culturalista,
però...”.
§ La crítica a la globalització reifica la diferència
cultural quan assumeix que la defensa de la pròpia cultura és
l’espai de resistència ideal a la globalització i es converteix
en un instrument de defensa de les essències locals. Cosa que, per cert,
oblida que si precisament alguna cosa interessa a la globalització capitalista
és la creació de nous mercats de consum especialitzats i amb el
menor poder polític possible.
§ I, finalment, els treballs sobre la identitat, els quals no haurien de
partir de la cultura com un component més de la identitat, sinó
com un discurs que legitima determinades accions que un realitza sobre si mateix
i sobre els altres. El reconeixement d’una identitat cultural diferenciada
no és la solució a la buidor postmoderna.